Història de l'atenció a la discapacitat intel·lectual
Al llarg de la història sempre han existit persones amb discapacitat intel·lectual però no va ser fins el segle XX que no es va començar a entendre-la científicament.
La discapacitat intel·lectual no és una cosa nova. Això ja existia fa molt temps enrere. En la literatura grega apareixen referències sobre persones que sembla ser que pateixen d’alguna discapacitat intel·lectual; també en les mòmies egípcies després de grans estudis s’ha trobat que algunes d’elles patien d’aquest tipus de discapacitat. A l’edat Mitjana la societat creia que els discapacitats intel·lectuals eren considerats capricis de la natura en alguns casos eren acceptats com a bufons pel caprici de la reialesa. En altres casos se’ls considerava éssers malvats relacionats o enviats per el dimoni.
La discapacitat intel·lectual es va identificar o anomenar per primer cop com a la incompetència per satisfer les demandes de la vida. Aquest concepte apareix per una necessitat social, amb la finalitat de protegir els drets dels discapacitats del les persones riques. Ja que el 1324 es va proclamar una llei que deia que totes aquelles persones a les quals se’ls denominava “idiotes” es consideraven incapaços de dirigir els seus negocis i territoris i per tant totes les seves fortunes passaven a mans de la corona.
S’han trobat descripcions històriques del terme “idiota”, un exemple és el 1534 a la definició feta per Fitzherbert: “idiota és tota persona que no sap contar o nombrar vint penics, que no diu qui va ser el seu pare o la seva mare i que no sap la edat que té”.
No va ser fins al segle XIX que el retard mental no va tenir una clara diferència entre altres trastorns. En aquest mateix segle es comencen a desenvolupar intents educatius i terapèutics. En aquesta primera experiència es va veure que el nen podia arribar a aprendre determinades habilitats socials a través d’un entrenament sistemàtic adequat i adaptat al nen.
A finals del segle XIX i a principis del segle XX ja es comença a posar en pràctica aquest sistema d’aprenentatge per a alumnes amb discapacitat intel·lectual i es comencen a formar classes específiques per nens amb retard mental.
Veien que el retard mental el què necessitava era una avaluació i que resultava molt important un diagnòstic. El científic Binet, a principis del segle XX, va inventar el que seria l’avaluació o el diagnòstic intel·lectual. Veient la necessitat d’un estudi o de l’avaluació intel·lectual va aparèixer la definició: La falta d’una habilitat cognitiva general.
El tercer terme va venir dels metges que estudiaven les avaluacions del retard mental. Després d’estudis i anàlisis van assumir que la condició del retràs era formada per una Patologia orgànica.
El segle XX les definicions de retard mental es basen en dos criteris:
1. S’assigna un determinat nivell al retard segons l’execució intel·lectual.
2. Problemes i limitacions en la conducta adaptativa.
Es pot resumir la evolució històrica de les concepcions del retard mental fen referència a dues etapes. Una abans del segle XIX, on el retard mental no era diferenciat de altres alteracions o patologies, i on es considerava que les seves causes eren orgàniques o biològiques. I l’altre etapa, a partir del segle XIX, quan es va diferenciar clarament la deficiència intel·lectual de totes les altres patologies i sobretot quan es va diferenciar de demència. Així en un principi el que es buscava era “curar” aquestes persones a partir de tècniques quirúrgiques o de teràpies químiques. Anys després es van adonar que aquest tipus de teràpies no curaven i per tant el que havien de fer era basar-se en la finalitat d’educar i entrenar les habilitats d’aquella persona.